Un turista passavolant podria comprar aquest llibre per profunditzar una mica sobre els cavalls de metall que presideixen la façana de la basílica de Sant Marc a Venècia. Però el seu contingut va molt més enllà d’explicar els trajectes que han portat la Quadriga a la ciutat dels canals. Si be actualment els cavalls han perdut part de la seva rellevància –com a la mateixa ciutat de Venècia- continuen sent una obra molt coneguda, més pel seu significat i antiguitat que no per la seva perfecció tècnica.

Una de les ambicions del llibre és examinar com els cavalls han representat al llarg del temps diversos significats – victòria, espoli -; fins hi tot n’han representant varis al mateix temps. Però l’autor presenta molt més material. Com a personificació clàssica de la victòria, els cavalls no només són un símbol de l'alliberament de Venècia dels bizantins, sinó que també simbolitzen el reemplaçament de Constantinoble per Venècia com a força dominant a la Mediterrània oriental. Els cavalls van ser i són obres d’art per si mateixes, independentment del seu significat simbòlic, i al llarg de la seva història han sovintejat els debats sobre les seves qualitats estètiques. Aquest debats van donar ressonància als cavalls, especialment durant el Renaixement, època en la que les escultures considerades obres mestres de l’art clàssic estaven molt cotitzades.

L'autor repassa les dificultats per datar l'estil, atribuir-hi una autoria, saber si són obres originals o còpies, el conjunt de les quals fa difícil formar una hipòtesi sobre l'origen geogràfic i temporal dels cavalls. Però sembla que pel material emprat – coure aliat amb una mica d’estany- és un conjunt fet durant l’Imperi Romà; els grecs no sabien treballar el coure perquè fon a una temperatura (1.200 – 1.300º C) molt superior a la del bronze. Segurament es va triar el coure d'alta puresa per donar un daurat de mercuri més satisfactori.

En el coixí sobre el que descansa el llibre hi trobem, a part dels sospitosos habituals (el doge Enrico Dandolo, croats, Napoleó, Canova), figures de l’alçada de Johann Winckelmann, el fundador de la moderna història de l’art i de l'arqueologia com a ciència, el qual va assignar la procedència i valorar les escultures en funció dels canons que ell mateix havia creat; o be Goethe, que va admirar l’obra en persona i va adonar-se que les seves proporcions estaven definides per que els cavalls fossin presentats presidint des de un pla superior al públic espectador.

Si al lector l’obra a vegades li pot semblar una mica feixuga de llegir, ha de considerar que al seu autor, Charles Freeman, li agrada endinsar-se en temàtiques complexes (com per exemple el paper del cristianisme en l’evolució del pensament occidental) i que és un gran expert en història de l’art i europea, coneixements que demostra abastament en aquest text. Com exemple, aporta els punts de vista contraposats que van aparèixer en el mon de l’art a França quan els cavalls van ser espoliats a París un cop Napoleó va sotmetre Venècia. Mostra els partidaris del trasllat, amb els argument que a França les obres estarien més ben conservades que no pas a Itàlia, que les obres d’art mereixien estar als països on la llibertat imperava o que era una justa compensació per la victòria militar; el mateix Napoleó va dir la seva, quan establia que tots els homes de geni, tots aquells que han assolit distincions en la república de les lletres, són francesos, no important en quin país hagin nascut, de forma que era ben apropiat que París fos el nou centre de cultura europea. Els contraris a aquesta posició (el pintor David entre ells) argumentaven que les obres d’art perdien una part molt important del seu significat fora del context on estaven originalment exposades. Un debat que avui encara és més viu. ( )

The Horses of St. Mark’s by Charles Freeman is probably too long for its conceit of solving the mystery of the provenance of the four horses that are now crowded unceremoniously beneath the eaves inside St. Mark’s in Venice (with copies standing on the outside Loggia). The evidence for the author’s conclusion could have been marshaled in a few pages, and the conclusion in a couple of paragraphs.
Indeed, the reader mostly forgets the question of where the horses came from before they were plundered from Constantinople and brought to Venice in the much more interesting story told of where they have been and what they have witnessed since then. The strength of the book is how it brings to life the history of the rise and fall of the Venetian Republic, its conquering by Napoleon, and its tenuous hold against the sea. I was particularly happy to learn something about specific Venetian artists, and to be able to put them into their historical context. I had seen several of Canova’s works (such as his sculpture of Napoleon’s sister, Pauline,) but now I know he was not merely an artist, but a man active in regard to safeguarding Italian art treasures, and diplomatically astute enough to be effective.
On the whole, I think the horses were an awkward choice to pull this particular chariot of information, although the horses and the chariot are each magnificent.