Recull de les cartes conservades entre Mercè Rodoreda i Joan Sales, que serà l'editor de les seves novel·les a partir de La plaça del Diamant i que es convertirà en un dels amics de més confiança de Mercè Rodoreda.

La relació epistolar comença quan, a instàncies de Joan Fuster i Joan Triadú, Joan Sales s'interessa per publicar precisament La plaça del Diamant, que havia estat desestimada pel jurat del premi Sant Jordi de novel·la.

Al llarg de l'epistolari assistim a la lectura crítica que fa Joan Sales de cadascuna de les novel·les que publica a Mercè Rodoreda i a la feina de preparació dels originals per a la publicació, que és especialment interessant en els casos de La plaça del Diamant i de Mirall trencat. En la preparació de l'edició de la primera novel·la s'assoleixen els moments de tensió més alts de tot l'epistolari a causa de les propostes de canvis que fa Sales i dels canvis que finalment introdueix al text. Un altre moment de tensió és quan Sales mira d'intercedir en el litigi per l'herència de la mare de Mercè Rodoreda. Malgrat les friccions i un cert distanciament cap als anys finals, el conjunt de l'epistolari traspua un enorme afecte personal entre els corresponsals.

En el conjunt de les cartes podem espigolar, entre moltes altres coses, els fonaments de l'ofici d'escriure, valoracions crítiques d'escriptors coetanis i de l'estat de la literatura catalana de l'època, el funcionament dels premis literaris, la rebotiga del món editorial amb l'evolució dels tiratges, traduccions i liquidacions de drets de cadascuna de les novel·les de Rodoreda, els maldecaps propis de la vida diària (malalties, trasllats, reformes a la llar, mort de persones estimades, etc.), les intimitats familiars, etc.

Es tracta d'una obra indispensable per als lectors incondicionals de les novel·les de Mercè Rodoreda i Joan Sales, que conté passatges magistrals, com el de les impressions de la primera lectura que fa Sales de La plaça del Diamant o la que fa Rodoreda d'Incerta glòria.

Potser ha tret de mi el meu vessant xafarder, però és un dels poc llibres no-ficció que em té completament enganxada... Hi ha de tot: vida personal, intimitats, detalls històrics, etc. en definitiva, cartes escrites per escriptors. ( )

El tenim a les mans, hi dediquem unes hores, ens transforma o ens avorreix, ens cau de les mans o ens pren hors de son. Però darrera del llibre hi ha la sala de màquines, els fogons i he pogut assistir mirant pel forat del pany a la creació i difusió d'algunes obres mestres de la nostra literatura. Se m'han passat totes les manies. ( )