Demostració de domini literari i lingüístic mitjançant la reproducció d'un conte variant-ne l'estil o la forma.

123 maneres d'explicar la mateixa història. Genial amb el domini de la llengua. ( )

A “Xocolata desfeta, Exercicis d’espill” (La Magrana, 2010) el perpinyanès Joan-Lluís Lluís fa un homenatge explícit als famosos “Exercises de style” de Raymond Queneau. Si el francès Queneau escrivia, a partir d’un fet anecdòtic ocorregut a l’autobús, 99 formes diferents de narrar-lo, ara Lluís en suma 123 a partir d’una història igualment mínima: un home va al carrer Petritxol amb la intenció de prendre’s una xocolata desfeta, com té costum de fer tots els primers dijous del mes, una noia li ho impedirà en clavar-li a la panxa un ganivet al crit de “Jo també sóc de Cassà de la Selva!”.

Evidentment, l’interès del llibre no rau en l’argument d’aquesta història poca-solta, sinó en l’enginy que l’autor hi posa per explicar-la de les formes més diverses. Els recursos utilitzats són molt diversos i exploren totes les possibilitats de la llengua: fonètica, semàntica, sintaxi, mètrica, retòrica, gèneres literaris…

El llibre comença amb les restriccions clàssiques ja utilitzades per Queneau i la gent d’Oulipo: el lipograma (un text on no es pot utilitzar determinada lletra, en aquest cas la vocal “a”), el monovocalisme (on l’única vocal que s’utilitza és l’a), el mot al 7 (on cada substantiu, verb, adjectiu és substituït pel setè mot del mateix tipus que aparegui en un determinat diccionari)… Un que m’ha semblat molt curiós és el bananer, un text escrit amb alternança estricta de consonants i vocals (i el seu germà simètric, l’ananàs, que alterna vocals i consonants).

Un altre bloc s’ocupa de diverses formes poètiques com la sextina, l’haiku, el sonet, el cal·ligrama, totes elles amb una llarga tradició encara que mai aplicada a les granges del carrer Petritxol. Hi ha textos escrits a partir d’apotegmes, d’aforismes, de lletres de cançons, hi ha un text en bucle (a la Möbius). També apareixen alguns pastitxos literaris a la manera d’Ausiàs March, Verdaguer, Foix, Lluís Llach, Casasses… Del tot originals diria que són els pastitxos pictòrics, intent d’escriure a l’estil de Vermeer, Miró o Pollock.

No cal que m’estengui més, perquè els recursos de l’autor semblen il·limitats. Al final del llibre hi ha un útil glossari on s’explicita el mecanisme de les diferents traves usades, que de vegades són difícils de copsar amb la mera lectura de cada variació.

“Xocolata desfeta” és tot un banquet per aquells que ens agrada jugar amb la llengua i mirar-nos-la del dret i de l’inrevés, una mena d'atles que ens descobreix territoris ignots de la nostra llengua i una invitació a que el lector esdevingui creador a partir d’una eina que té ben a mà. Li agraeixo de tot cor a Joan-Lluís Lluís que amb esperit feliçment lúdic ens hagi ofert aquest tresor, que a partir d’ara ja forma part dels meus llibres de capçalera. ( )