Irene Solà (2)Besprekingen

Lo he empezado y no he podido más de tres capítulos. No parece ser mi momento para este libro.

Escondida entre riscos lejanos, en algún remoto lugar de las Guillerías transitado por cazadores de lobos, bandoleros, emboscados, carlistas, hechiceras, maquis, pilotos de rally, fantasmas, bestias y demonios, la masía Clavell se agarra al suelo como una garrapata. Es una casa, sobre todo, habitada por mujeres, y donde un solo día contiene siglos de recuerdos. Los de Joana, que para encontrar marido hizo un pacto que inauguró una progenie aparentemente maldita. Los de Bernadeta, a quien le faltan las pestañas y, de tanta agua de tomillo que le vertieron en los ojos cuando era una niña, acabó por ver lo que no debía. Los de Margarida, que en vez de un corazón entero tiene uno de tres cuartos, rabioso. O los de Blanca, que nació sin lengua, con la boca como un nido vacío, y no habla, solo observa. Estas mujeres, y más, hoy preparan una fiesta.

Beautifully amd lyrically written. The changing perspective of the narration adds so much depth½

Mundu osoan onetsi zaion Nik kantatu eta dantza egiten du mendiak eleberriaren aurretik, Documenta Saria irabazi zuen kontakizun honekin eman zion hasiera Irene Solàk bere literatura ibilbideari. Nobela honetan hasi zen hitzekin, pertsonaiekin eta fikzioekin jolasean, eta unibertso literario guztiz propio eta originala arakatzen eta esperimentatzen.

De una libertad radical nacen estos poemas. Nos llegan de una tierra salvaje e imprevista, en la que se reorganiza la materia y se subleva el cuerpo; en la que el cuerpo reflexiona, y vive y cuenta. Irene Solà se enfrenta al entorno con una mirada cruda y al mismo tiempo vivaz, inquieta y vigorosa, que destruye mientras busca un nuevo orden en las cosas, y que nunca da nada por sentado. Estos poemas irradian una fuerza misteriosa que nos absorbe enseguida: nos requiere.

Irene Solà debutó en la literatura con el libro de poemas Bèstia, que obtuvo en 2012 el Premi Amadeu Oller. Ahora presentamos Bestia en edición bilingüe, incluyendo el original en catalán, y con traducción al castellano del poeta Unai Velasco. Entramos así, con asombro y cautela, en este mundo familiar y extraño que anticipa —en cierto modo— el imaginario de la narrativa de Irene Solà, pero que sobre todo muestra ya una voz personalísima, radical. Habla la bestia: se renueva la potencia de los sentidos. Y la bestia eres tú, que lees y escuchas, tocas, olfateas y reconoces por su sabor estos poemas.

El primer libro de la autora de Canto yo y la montaña baila: una mirada a su mundo poderoso y poético.

Una novela que narra diferents vivències des de diferents perspectives seguit un fil conductor. La vida de muntanya d’una família tocada per la desgràcia de dues morts.

Se m’ha fet molt difícil de llegir, molta prosa i poc diàleg.

Irene Solà hat für "Singe ich, tanzen die Berge" 2020 den europäischen Literaturpreis gewonnen. Zu recht, denke ich. Denn auch in der Übersetzung fließt die Sprache und erzählt eine ewige Geschichte vom Werden und Vergehen. Und das aus den verschiedensten Perspektiven - Tiere, Pflanzen, Berge, Menschen.

Und auch wenn man am Anfang vielleicht das Gefühl hat, dass die Kapitel eher nebeneinanderstehen, bald wird deutlich, dass doch alles vernetzt ist. Und genau, wie die Natur durch Evolution auch so einiges ausprobiert, bis eine stabile neue Art entstanden ist, so verdichtet sich auch der Roman am Ende auf eine immer stärkere Handlungslinie. Und parallel dazu wirkt es am Anfang so, als ob immer neue Protagonisten das Bild betreten, zum Ende hin hat man es aber nur mit Vertrauten zu tun.

Irene Solà schafft es, am Beispiel eines kleinen Bergdorfs, aus Historie, Natur, menschlichem Wirken und ein wenig Mystik ein stimmiges Gesamtbild zu weben.

Kein Buch, das man überfliegen sollte, aber auch keins, dass einen sprachlich nicht mitnehmen würde. Ich habe es mit Freud gelesen (auch wenn ich bisher mit LiteraturpreisgewinnerInnen nicht die besten Leseerfahrungen gemacht habe).

Pirinioetan bizi –eta hiltzen, edo hilik bizi– dira eleberri honetan hitz egiten digutenak. Ekaitzeko hodeiak mintzo zaizkigu, eta oinaztarria, eta heriotzan murgilduko den nekazari poeta ere mintzo zaigu, guri eta lurrari. Eta mintzo zaigu, baita ere, orduz geroztik seme-alabak baka-rrik hezi beharko dituen alargun gaztea. Eta sorgin deklaratu ondoren urkatu zituzten lau emakumeak mintzo zaizkigu. Eta mendiak, eta perretxikoak, gizonezkoak eta emakumezkoak, eta mamuak, eta laminak, eta maitagarriak, orkatzak, txakurrak…

Lurra bera mintzo zaigu, noizbait mendiez erditu zen lur hori bera.

Mendi ikaragarri horiek mendetan ezagutu dituzte bertakoen bizimodu latza eta haien amodioak; ezagutu dituzte jazarpenak, ihesak, gerrak, gorrotoak. Mugako bizitza. Eta eder ageri zaizkigu beti; are ederragoak Irene Solà bezalako kontalari peto batek kontatzearen plazeraren oparia egiten digunean. Sen berezia darion begiratzeko eta kontatzeko modu teluriko batean, emakumezkoenak baitira eleberriko ahots guztiz gehienak. Akaso emakume baten eskutik soilik posible litzatekeen ikuskera baten arabera ehunduak.

Canto jo i la muntanya balla és una novel·la en què prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.

Amb una escriptura fabulosa l'escriptora ens porta a la vida rural dalt de les muntanyes més amunt de Camprodon. On dona veu a persones, muntanyes, arbres o animals. Genial

Una meravella, poesia pura, cada capítol una sorpresa, qui ens parla? Persones, animals, dones d'aigua,elements, tot és possible. La història d'en Domènec i la Ció, la Mia, l'Hilari i el Jaume, i d'altres. La muntanya estimada, repectada i maleïda, a vegades, però sempre present. Les històries que s'expliquen a la vora del foc els dies d'hivern i a la fresca de les nits d'estiu. El llegia a poc a poc per que no s'acabés tan de pressa.

"Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d'en Domènec, el pagès poeta. Després la Dolceta, que no pot parar de riure, mentre explica històries de quatre dones penjades per bruixes. La Sió que va pujar tota sola la Mia i l'Hilari allà a dalt a Matavaques i les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida"

La història de dues families grangeres i de pagès

Un cant a la muntanya i a la seva gent, la seva flora, la seva fauna, el seu orígen, el seu destí...
Un llenguatge ple de vida, potser el millor de la novel·la, segons el meu gust.
Original. Caldrà seguir l'autora!

Contes d'un poble, el pantà de Sau, Anglaterra lligats per unes històries al poble, al pantà de Sau, a Anglaterra. Una estructura original, una seducció treballada.½