Martí Domínguez Romero

És més poderosa la natura o el poder de l'home per controlar-la? En el relat de Martí Domínguez hi ha una societat que ja no es considera humana, perquè, mitjançant el control genètic ha deixat enrere la reproducció sexual tradicional. Els xiquets neixen sense gestació materna i a la carta. Però encara queden "humans" que viuen fora de les ciutats i als que s'intenta exterminar. Però la natura és capriciosa i Zoe, la protagonista queda embarassada i fuig de la ciutat. L'acompanya Charles, un entomòleg conegut seu. Junts viuran diverses peripècies en la natura i coneixeran altres personatges humans i no humans (o nous superhumans com ells). El personatge de Charles potser té algun tret autobiogràfic de l'autor (net d'un erudit, entomòleg) En tota la novel·la l'autor fa gala dels seus amples coneixements sobre biologia i, sobre tot en la segona part del relat, pot semblar per moments que està descrivint escenes d'algun documental de botànica o zoologia.
Premi Proa de novel·la 2022.… (meer)

El protagonista, del qual l'autor no ens revela el nom però que podem identificar amb K. Lorenz, és un etòleg austríac que ens conta la seua vida, sobretot durant l'Alemanya nazi i la segona Guerra Mundial. El protagonista és plenament conscient que forma part de la societat nazi i fins i tot pot haver contribuït al seu entramat ideològic amb els seus escrits científics sobre la domesticació i la degradació que provoca el mestissatge front a les races "pures". Perquè els nazis intentaven donar legitimitat científica a les seues accions invasores i exterminadores, i molta gent de ciència hi va contribuir i es va implicar amb total convenciment. Com diu l'autor, "el poble alemany es va convertir en una mena de gran secta enlluernada per unes promeses que no els semblaven tan extravagants". Quan la ciència es plega a interessos polítics o ideològics, quasi sempre deixa de ser ètica i moltes vegades fins i tot deixa de ser ciència.… (meer)

Novè volum dels "Quaderns d'Orientació Valencianista". En aquest número hi ha uns quants textos que feliçment superen la qualitat mitjana de la col•lecció, sense que això vulgui dir que la qualitat mitjana sigui baixa. Parlo, per exemple, dels escrits de Pilar Parcerisas, Josep Fontana, Josep Gifreu o també, en certa forma, d'Agustí Colomines. A més d'explicar la seva percepció sobre les relacions entre Catalunya i el País Valencià, aquests autors han intentat amb èxit fugir dels tòpics, analitzar la qüestió a fons i fins i tot deixar caure alguna proposta.
Això és menys habitual del que seria desitjable en els llibres d'aquesta col•lecció, que sovint són reculls d’articles d'opinió llargs o de textos en què els autors descriuen experiències personals sobre la qüestió, molt respectables, fins i tot interessants pel que tenen de representatives, però que desaprofiten les possibilitats de la col•lecció, una iniciativa remarcable de la Universitat de València.… (meer)