Xavier Roig (1) (1957–)

El nou llibre de Xavier Roig tracta d’un tema poc atès pels autors catalans, com és el de les relacions entre Rússia i (principalment) Europa. Des del meu punt de vista, les ambicions del llibre son més grans que la queixalada que li fa l’autor.

En primer lloc vol descriure les raons de l’excepcionalisme rus; les grans dimensions del país, amb una ànima europea i un altra asiàtica; el seu passat eternament autocràtic, i especialment quan la resta d’Europa experimentava amb governs més o menys representatius; la seva por a les invasions estrangeres i els grans canvis que ha hagut d’afrontar durant el segle XX, el camí al comunisme i el camí al capitalisme, la desintegració de part del territori i la democràcia a la russa.

Aquest motius, i especialment la debilitat en la que es trobava el país en els any 90 del segle XX, aconsellaven que Europa i els Estats Units rebessin a Rússia amb els braços (i les carteres) oberts. Amb el refús occidental (més fort en els cas americà), Rússia es va tancar en si mateixa a partir de 2008. Ara ens trobaríem patint les conseqüències negatives d’aquest tancament per a tots els actors involucrats.

Les dimensions del llibre no permeten abordar alguns aspectes, alguns del quals son molt rellevants per argumentar amb més solvència la tesis del Sr. Roig, encara que per mi l’argument principal del llibre falla en la qualificació dels fets relatats.

M’explicaré. Rússia pot tenir molta por a les invasions exteriors, però és el país més extens de tot el planeta gràcies a les invasions que ha fet. Si be és cert que Rússia ha patit molt en la segona guerra mundial, proporcionalment ha patit més Polònia (i en una bona part pels russos) i això no justificaria que aquest país es comportés com un pinxo de bar. Rússia no es pot comportar com un adolescent forçut que atemoreix a tota la classe i atonyina als més dèbils que ell, només perquè el noi te por de que els altres el peguin. Aquest tipus de comportament és un molt mal exemple per a la Xina, per exemple.

I les males obres que la Rússia postsoviètica ha dut a terme són massa nombroses. Des dels anys 90 ha provocat conflictes territorials per crear enclavaments russòfils on cap potència te ganes de voler posar pau per por que la situació es descontroli i el remei sigui pitjor que la malaltia. Sembla que l’objectiu rus es que els seus veïns tinguin problemes interiors que poden ser activats per Moscou si el seu comportament no agrada als governants russos. A la llista podem citar la República del Transnístria, entre Moldova i Ucraina, Abcàsia i Ossètia del Sud a Georgia, Donets i Luhanks a Ucraïna i l’annexió de Crimea. Quan Rússia ha actuat dintre de les seves fronteres, com a Txetxènia als 90, el seu comportament passa ja de la ratlla.

Addicionalment, tots els països que han estat sota la seva òrbita (tant com a països nominalment independents com a repúbliques soviètiques) van fugir tant aviat com van poder; això hauria de fer repensar a les élites russes el perquè. Si les elits russes no analitzen seriosament aquests punts, el comportament de Rússia no canviarà i continuarà sent el d’un paranoic agressiu. Si l'elit russa pensa que Europa vol envair-los algun dia, o be que la UE treballa per convertir el país en un erm subdesenvolupat, es que realment els seus dirigents no hi toquen.

Dit això, jo penso que a Europa li interessa mantenir bones relacions amb Rússia; tenen combustibles i matèries primeres, una població educada que pot produir bens i serveis valorables als nostres mercats i ells ser bons consumidors nostres. El seu mon cultural és realment gran i molt interessant, i paga la pena conèixer-lo. Addicionalment, l'Islam forma part de Rússia i s'ha de veure com son capaços de conviure-hi (Txetxènia i part del Caucas Nord a part, on tots han demostrat una capacitat molt elevada de salvatgisme)

El Sr. Roig aprecia molt als ciutadans russos, els quals coneix be perquè ha viscut al país durant dos anys. I és presoner d’aquest sentiment. Esperem que en l’època post Putin escollin a un líder que tingui capacitat de veure el comportament històric del seu país de forma honesta, de forma que respecti als seus propis ciutadans i als dels països veïns. El gran temor és que escollin a un Trump estepari.… (meer)

Últimament m'he dedicat a observar Catalunya, i a comparar-la amb tot el que he vist treballant amb clients escampats pel món. I he acabat preguntant-me: "Si realment pogués ser imparcial, compraria Catalunya?". L'Europa que cal anar desmuntant és la del model de Brussel·les, la que tant agrada a Madrid i a París, i que tant desagrada, amb raó, a britànics i alemanys. El catalanisme polític sorgit a cavall del XIX i el XX va triomfar perquè era eficaç, i el d'ara fracassa perquè és incompetent. Ens podríem preguntar quin concepte té del risc el català, si de l'arriscada tasca d'arreplegar cargols en diu anar-los a "caçar". Els principals executius de les corporacions importants han decidit que fan d'empresaris sense ser propietaris de l'empresa que representen. Ni Duran Farell era l'amo de Gas Natural ni els capitosos de la patronal catalana han arriscat part del seu capital. A Catalunya, de burgesia important no n'hi ha. Barcelona s'hauria d'haver adonat que és important ser la tercera d'Europa en un sol camp que ser la primera d'Espanya en tres. Barcelona ja és una mena de parc temàtic de Gaudí, una mena de macro-Lloret amb ínfules culturals. La màfia italiana ens escandalitza. Seria interessant recordar que quan la màfia es va consolidar, Sicília era catalana. Tradició municipalista? Busquin al diccionari la paraula "alcaldada".… (meer)

A Entre l?espanya i la paret, Xavier Roig, català indignat però no ploraner, explica com veu la situació amb una lúcida duresa. Però ho explica sense que hi faltin aquelles observacions tan agudes que fan divertida la lectura. I cal recordar que "divertit" només és el contrari d?avorrit, no pas de seriós. Xavier Roig analitza moltes coses: l?economia productiva i l?economia "gandula", la tradicional manca d?autoritat dels catalans, la modernitat política de Madrid? fins a preguntar-se: podríem deixar de ser ineptes en els moments decisius? Ni som ni serem, el seu llibre anterior, ha demostrat amb el seu èxit que la gent necessitava sentir una veu que s?arrisqués, amb dades a la mà, a dir unes quantes veritats sobre aquest país. Xavier Roig es confirma com la veu crítica de la consciència catalana.… (meer)