Interessant, perquè analitza l'admiistració pública des d ela perspectiva d el'empresa; si més no, desde la perspectiva de la visió liberal i idealitzada de l'empresa. Tot i que la realitat és més complexa, els punts de vista en que es basa el lllibre són interessant per bé que laes conclusions no siguin concloents. ( )

Vaig escollir aquest llibre (“La dictadura de la incompetència” de Xavier Roig, La Campana, 2008) només perquè em va cridar l’atenció el títol i perquè duia una faixa de recomanació de l’Enrique Vila-Matas. Amb un padrí com aquest vaig imaginar que es tractaria d’un assaig literari que parlaria de la incompetència humana des d’un punt de vista abstracte, irònic i fins i tot apologètic. Per qüestions que segurament tenen molt a veure amb l’edat, cada dia em sento més envoltat d’incompetents que no saben dur a termes les feines (de vegades molt senzilles) que els han estat encomanades i, a punt de tirar la tovallola, cercava un text que em consolés tot donant-me la raó.

Però el llibre no va ben bé d’això. Xavier Roig prové del món de l’empresa privada i per tant el seu punt de vista està marcat per la seva experiència en aquest àmbit, tot i que també exerceix com a columnista de l’Avui i professor del Màster de Globalització. És un text relativament breu i força directe, que amb arguments clars i bastant oposats a la correcció imperant (i amb l’ajuda de dades estadístiques molt concretes) ataca la ineficàcia de l’aparell estatal.

Roig defensa la democràcia, la llibertat individual i el lliure mercat com a motors que fan progressar el món i veu en el món anglosaxó (Estats Units i Gran Bretanya) el model a seguir: països en els que es potencia el comerç, es valora la competitivitat i on els seus polítics estan controlats per la societat civil.

A l’extrem oposat, segons Roig, estarien els països del sud d’Europa (Espanya, Portugal, Grècia, Itàlia, part de França...) que han creat un immens aparell estatal, l’únic propòsit del qual és perpetuar-se, i en el qual els ciutadans han delegat qualsevol responsabilitat. Això produiria una societat civil sense iniciativa que esperaria que fos l’estat el qui li solucionés els problemes, quan l’estat en realitat o els seus funcionaris (diguem-ho clar), sense que ningú avaluï els seus resultats, procura fer-se cada vegada més fort i més intervencionista, esdevenint a la vegada més imprescindible i més ineficient.

Xavier Roig carrega sense misericòrdia contra l’ensenyament del nostre país i refuta la distinció entre ensenyament públic i privat. Per a ell el que importa és la rendibilitat (els resultats acadèmics) i opina que, si els alumnes surten mal preparats, és en gran part a causa dels professors (el sistema Rosa Insensat, dixit), ja que ningú no els controla ni avalua i poden tenir la seguretat d’anar tirant de la rifeta independentment de la qualitat del seu ensenyament. L’autor sosté que els ciutadans som els clients i que tenim dret a exigir a l’estat una millora dels serveis.

Roig també carrega contra els vells progressistes de ferrenya actitud antiamericana, que prefereixen oferir l’almoina d’un 0,7% als països pobres enlloc de lluitar per promoure les seves economies, tot facilitant el comerç internacional.

No vull estendre’m més, per no avorrir; però aquest petit assaig, amb el que no sempre estic d’acord, ofereix prou idees contracorrent (almenys aquí a Catalunya) com per merèixer una lectura atenta, profitosa (i potser plena d’indignació). ( )

cierto, para pensar ( )